La pel·lícula va ser presentada pels membres de FF Cinema. Van destacar que és un film difícil de classificar, una barreja de documental i ficció en la qual els actors s’interpreten a ells mateixos i recreen els fets reals. És un film sobre el cinema i el seu enorme poder de fascinació perquè el protagonista, una persona que busca desesperadament el seu lloc al món, es fa passar per un director de cinema. Però, al mateix temps, també és un film que dóna una visió de la societat iraniana i la seva realitat cultural. En el col·loqui es va parlar del to minimalista i poètic de la pel·lícula, així com de les peculiaritats del judici real filmat, en el qual el jutge demana als denunciants el perdó per l’acusat, ateses les seves circumstàncies personals i penediment, i els denunciants el perdonen argumentant que la culpa de tot la té l’entorn social. També es va parlar de l’única escena del film amb música, quan el veritable director, Mohsen Makhmalbaf, acompanya en moto el protagonista, Hossain Sabzian, a demanar perdó a la família denunciant, en la qual Kiarostami sembla que vol diferenciar aquest final creat per ell amb el consens dels protagonistes, de la història recreada o filmada que va atreure el seu interés per filmar-la